Ser ordenat és un hàbit i els hàbits
s’aprenen.
En general aprenem per associació: Per
exemple, si m’he esforçat a estudiar i aprovo, la propera vegada tornaré a
estudiar ja que m’han reconegut l’esforç i m’ha fet feliç treure una bona nota.
Però dit això, el resultat associat a
un esforç pot ser a curt o a llarg
termini.
Si una persona és desordenada, a curt
aconsegueix no perdre temps i no invertir energia en ordenar. Però a llarg
tindrà inconvenients: el problema de no trobar res, de no poder netejar
l’habitació, de tenir un ambient nociu i del que s’avergonyirà,....
El desordre és una característica
bastant normal en persones poc perfeccionistes, que no tenen cura de l’entorn,
amb una autoestima baixa i poc respecte pels que els envolten. En general també
l’acompanyen una dèbil habilitat de resoldre problemes, una manca de
planificació i una baixa gestió del temps.
Per contra, aquelles persones que tenen
el cap ben amoblat, que gestionen be els recursos, solen viure en un entorn net
i ordenat.
Tot i que dèiem que el desordre és un
hàbit, els casos més greus de desordre
poden respondre a un trastorn obsessiu compulsiu del que la variant més
greu és el síndrome de Diógenes.
